domingo, 19 de diciembre de 2010

Llourinho (Madrid se quema II)

(En español abriendo el post...)

On no arribis amb futbol, arriba-hi com puguis. Aquesta seria la reflexió després de la jornada de Lliga d'ahir. El Barça visitava el camp més complicat i donava un als altre recital de joc i de gols. Una a altra maneta, en aquesta ocasió a l'Espanyol, i una nova lliçó de neo-futbol. El Madrid rebia el Sevilla amb algunes baixes i amb molta por...

Sí, el Barça juga a neo-futbol, perquè això que estem vivint no ho haviem vist mai abans. És l'evolució d'un joc centenari en el que semblava que tot estava vist. Possessió, atac, pilota, molta pilota; joc en equip, solidaritat i treball. En contra, el màxim rival es concentra en no encaixar gols, en defensar, basa el seu joc en la jugada individual, poca pilota, molta bronca, crispació, provocació... i pataleta.

Mourinho va adonar-se'n el 29 de novembre al Camp Nou que aquest Barça és molt superior. Amagat a la banqueta, va assistir a un recital històric de neo-futbol contra antifutbol (5 a 0). Ara ja sap que no es pot permetre gaires errors i que cal pressiona els estaments: aquest Madrid sense ajudes arbitrals no podrà disputar la Lliga al Barça. Cal repescar el Villarato abans no sigui massa tard. I la premsa de Madrid picarà i li seguirà fent el joc. I és que no els hi queda una altra. Van apostar per "Llourinho" i aquestes són les seves millors cartes, perquè de futbol només en veuen quan juga el Barça.

Les bronques amb les aficions rivals i els "piques" entre banquetes s'estan convertint en la norma habitual d'un club que fins fa poc presumia de Señorío i que ara ofereix imatges lamentables com les del delegat anant per terra empentat per un membre del seu propi equip tècnic.

Llourinho vol una guerra de despatxos. avui en dia, és l'únic lloc on el Madrid és més poderós que el Barça. Vol que la estructura blanca es mobilitzi per orquestar una campanya de victimisme i pressió als estaments arbitrals i als comités. La premsa compra i l'afició blanca no té més remei que seguir apel·lant a l'orgull, la garra, la pegada i els espíritus del passat. 400 milions, un 5 a 0, i un Mourinho després, segueixen plorant fora del camp el que no saben guanyar jugant a futbol.


jueves, 16 de diciembre de 2010

Madrid se quema

(En español abriendo el post...)

La temporada del Real Madrid és gairebé perfecta, igual que l'any passat. El seu problema és que ha de competir contra el millor equip de futbol de la història: el Barça de Guardiola.

Els números del Madrid no són casualitat. En dos anys, Florentino s'ha gastat més de 300 milions d'euros. Ho han intentat tot: fitxar jugadors, portar Mourinho, rescatar la figura de Zidane, apelar a l'esperit de Juanito... No han pogut fer-hi res.

La prepotència i la soberbia que regeixen el comportament de les seves figures i del seu entrenador està fent créixer l'antimadridisme a tot el món. Els atacs al Barça i a la resta de rivals estan fregant l'esportivitat i la premsa madrileña madridista ha pujat al carro de Mourinho, CR7 y compañía.

El problema sorgeix quan no tothom va en la mateixa direcció. Per molt que vulguin aparentar el contrari, el 5 a 0 ha fet trontollar el projecte Mou i ha fet sortir a la llum el malestar que hi ha entre els jugadors. És evident que hi ha 2 grups ben definits (portuguesos vs españols) però la notícia és que no es porten gens bé. Tots els intents per desestabilitzar el vestidor blaugrana en aquests darrers 2 anys han aconseguit una resposta fulminant sobre la gespa. Guardiola ha estat qui més pals s'ha endut i tots els atacs els ha sabut encaixar convertint-los en motivació extra pels seus.

Ara tot això se'ls gira en contra i són ells qui es troben en el punt de mira. No vull ni imaginar-me com pot acabar tot plegat si passa una d'aquestes 2 coses (o les dues):

  • Que el Madrid torni a caure eliminat de la Champions a les primeres de canvi.
  • Que tingui alguna ensopegada a la Lliga i la distància amb el Barça augmenti.
Ja vaig dir que l'aposta per Mourinho era un desesperat tot o res d'un Madrid ferit de mort. Els propers mesos poden ser decisius (sobretot el Madrid-Barça de l'abril). Serà fonamental COM arriben uns i altres al partit i COM en surten. Perquè si fracassen de nou... què més poden fer?


domingo, 12 de diciembre de 2010

Barça, Qatar, Drets Humans i petrodòlars...

Qatar només ha signat 2 dels acords fonamentals dels Drets Humans: els acords sobre infància i discapacitats. No ha estat possible en aquests altres àmbits:
  • Drets Econòmics Socials i Culturals,
  • Drets Civils i Polítics,
  • Discriminació Racial,
  • Protecció contra desaparicions forçades,
  • Contra la Discriminació de la Dona,
  • Contra la Tortura,
  • Drets dels Treballadors Migrants,
A més,

  • A Qatar la pena de mort s'aplica en els següents casos: espionatge, atemptar la seguretat nacional (l'actual monarca hi és gràcies a un cop d'Estat l'any 1995), apotasia (renunciar a la fe religiosa).

  • A Qatar les dones no tenen dret a vot. Bé, i els homes tampoc, ja que es tracta d'una monarquia absolutista.

30 milions d'euros són molts milions, però això no és UNICEF, no ens enganyem. Si preferim mirar cap a una altra banda i agafar els diners d'acord, però que no ens diguin que Qatar és obert, democràtic, progressista i que això de la Fundació és una ONG. Cap ONG del món té 30 milions l'any per gastar-se en publicitat.

Personalment, preferiria dur una marca comercial de cotxes o d'asseguradores o de qualsevol empresa de productes tecnològics. Com a mínim no ens estarien intentant vendre la moto.

Que la FIFA i la FIA i totes les federacions del món perdin el nord amb els petrodòlars en temps de crisi no justifica que el Barça també ho pugui fer. Ja sabem quin tipus d'executius dirigeixen aquestes federacions i la falta d'escrupuls que tenen.

D'acord, la pela és la pela i si no ho agafem nosaltres s'ho endurà algú altre amb menys manies. Els diners han guanyat. Me n'adono que som minoria els qui ens oposem a aquest tracte. Ens diuen romàntics, antiquats, Quixots! Suposo que tenim el Barça en massa bona consideració i massa principis pel món en que ens ha tocat viure... En fi, seguirem animant al Qatar Foundation Barça i celebrarem el retorn del canterà Cesc per 30 o 40 milions d'euros...

(en español abriendo el post...)

viernes, 10 de diciembre de 2010

Neix el Qatar Foundation Barça

En l'anterior post ja plantejava els meus dubtes al voltant de les operacions sobre publicitat a la samarreta del Barça. Ahir el directiu Javier Faus va comunicar que ja estava fet. Em vénen al cap moltes preguntes i algunes reflexions:

1- Per molt Foundation, no és cert que es tracti d'una ONG (Organització No Guvernamental) doncs és la Fundació de la monarquia absolutista del Qatar.
2- Per si hi havia dubtes, la presidenta de la Foundation és la reina del Qatar.
3- Si els tractes estaven fets, perquè s'han esperat a que Qatar fos escollida com a seu del Mundial 2022?
4- Es creuen que perquè hi ha la paraula "Foundation" el soci s'empassarà tot plegat?
5- Pretenen posar aquesta fundació al nivell d'UNICEF? Algú sabia de l'existència d'aquesta organització fins fa una setmana?
6- Per què no va sortir Sandro Rossell a explicar una decisió tant important?
7- Es demanarà la opinió dels socis o es tirarà pel dret?
8- Si no es va voler portar en el seu moment publicitat de Xina alegant que en aquell país no es respectaven els Drets Humans, per què ara sí que estem d'acord en patrocinar el Qatar? Algú creu que una monarquia absloutista d'un país islàmic és flexible, progressista i tolerant?
9- UNICEF voldrà compartir la samarreta amb una organització d'aquesta mena?
10- El Futbol Club Barcelona es passarà a dir Qatar Foundation Barça com ha passat amb el Barça-Sorli Discau  o el Regal-Barça?

(en español abriendo el post...)

Sandro i la publicitat

Des de fa uns dies va creixent el rumor que Sandro Rossell està estudiant la possiblitat de posar publicitat a la samarreta del Barça. Es tracta d'una vella discussió que va tenir el seu moment quan les negociacions amb UNICEF van materialitzar-se durant el mandat de Laporta.
Aleshores, les veus contràries van ser moltes, però el significat de la marca i el prestigi mundial que allò podria implicar van acabar d'aplanar el camí. Es pot dir que el balanç ha estat positiu i la majoria de socis/es i simpatitzants culés pensen que aquella va ser una bona iniciativa.

Recordo, però, que la primera opció va ser la d'una coneguda casa d'apostes, que actualment patrocina molts dels rivals del Barça. Amb els números a la mà, aquella operació hagués estat molt més profitosa que la d'UNICEF. Però ja hem vist que els diners no ho són tot. Si no que li ho preguntin a Florentino.

Una vegada, l'estiu del 2005, vaig tenir ocaasió de parlar amb Rossell i em va sorprendre una cosa que em  va dir: Estàvem parlant sobre la novetat dels pantalons granes de la primera equipació del Barça, que s'acabaven d'anunciar per la propera temporada. Es tractava d'un fet trencador aleshores i molts culés ho consideraven massa trencador amb el que havia estat el passat recent del club. Ell ho tenia molt clar; i em va explicar l'anècdota del president de l'AFA, Julio H. Grondona, i el seu anell d'or. En aquell anell, el president de l'Associació de Futbol de l'Argentina hi duia una inscripció: "Todo Pasa". Rossell va argumentar que a vegades es prenen decisions que d'entrada no tenen bona acollida però que amb el temps la gent s'hi acostuma...

Ara que el tema de la publicitat torna a sonar amb força, recordo perfectament aquella conversa. M'imagino que una qüestió així seria sotmesa a votació per part dels socis  (o potser no, doncs ignoro si en el seu programa electoral se'n diu alguna cosa). En qualsevol cas, ja cal que facin una bona prèvia amb xifres, guanys, potencial i expectatives de posar publicitat a la samarreta. Si fessin la votació avui pronosticaria un 85% de socis/es contraris i només un 15% de partidaris.

El primer pas ja l'han donat amb la famosa Qatar-Fundation. Una ONG que paga aquesta pastarrufa? Quina pudor. Ja veurem què passa i si todo passa...

(en español abriendo el post...)

martes, 7 de diciembre de 2010

Que no s'equivoqui ningú

Guardiola contra el món

Guardiola és l'entrenador del primer equip del Barça. Que no se li vulgui atribuir més responsablitat que aquesta. No és el gestor, ni el president, ni el delegat ni el psicòleg. Un cop dit això, que no s'equivoqui ningú: el Barça va creure en la paraula d'una gent que ja sabem per altres vegades que no té paraula, la Real Federación Española de "Furbo". Una gentussa que hauria d'estar fent reverències al Barça per haver fet possible un model de futbol únic en el món. Aquesta colla d'ineptes de la RFEF no en va tenir prou deixant sense vacances i sense pretemporada als herois del Mundial sino que ara han intentat enganyar al Barça. A Guardiola li tenen ganes des de Madrid; li tenen ganes els àrbitres, els comités, la premsa de la capital i fins i tot alguns dels jugadors i directius blancs. Però, sobretot, li té ganes Mourinho, enfadat amb el món perquè sap que ja mai tindrà la oportunitat d'entrenar el Barça. I si Mourinho diu que Guardiola és el mimat d'Espanya, la maquinària cavernícola el seguirà. Faran el ridícul, però el seguiran.

Per això l'entrenador del Barça demana que els culés fem pinya, que tanquem files i ens concentrem en el que importa; que seguim parlant sobre el camp, que transformem tots els atacs i totes les barbaritats en combustible i motivació.

Campanya de desprestigi del Barça

La rebuda que va tenir el Barça a Pamplona és el resultat d'aquesta manera de fer les coses caòtica i sense sentit de la RFEF. Ara és molt senzill dir que el més adequat hauria estat viatjar de totes maneres a primera hora del matí... ara tothom és molt llest. Doncs que no s'equivoqui ningú: el Barça va fer el que li van dir i sense cap mena de mala idea.
La campanya anticulé ja ha començat. Van anar a pels jugadors i van sortir-ne escaldats. Van anar a per el president i van sortir golejats. Segueixen anant a per l'entrenador i tampoc els funciona. ara van a per la institució; ja sabem que tot s'hi val des que Mourinho és el seu líder.
Que no s'equivoqui ningú, segueixen fent el ridícul. Fan el ridícul parlant de la cara fosca del club, mentre els 3 candidats a guanyar la Pilota d'Or són nois de la Masia. Fan el ridícul donant premis al fair play al brut i trampós Sergio Ramos. La setmana que agredeix al millor jugador del món i a dos companys de selecció. Al jugador amonestat per la FIFA per voler passar-se de llest i fer trampes forçant l'expulsió a Amsterdam el premi al fair play? És un acudit.
Uns quants jugadors del Barça són sistemàticament ovacionats a tots els camps de futbol pel seu joc, el seu comportament, la seva esportivitat i honestedat com a professionals d'aquest esport. La marca Barça és  més universal que mai, és fantàstica, és exemplar: esforç, cantera, sentiment, solidaritat, talent, humilitat i finalment... èxit. Que no s'equivoqui ningú, això no ho canvien tres o quatre portades malintencionades. A futbol s'hi juga sobre el camp. Intentar guanyar punts als despatxos és un recurs desesperat. Intentar que el Barça sigui el dolent de la película no cola. Tots sabem quin club s'identifica actualment amb la prepotència, la trampa, la provocació, l'insult, la crispació, la supèrbia, i l'egoisme.

(en español abriendo el post...)

miércoles, 1 de diciembre de 2010

Efectes del 5 a 0

El guió perfecte

El Barça va passar per sobre del Madrid en el partit més vist de la història. El model de futbol de toc ha assolit la perfecció després de molts anys de treball. Fins a 10 jugadors fets a la pedrera van participar en el 5 a 0 de dilluns. L'èxit és total. El guió perfecte: resultat perfecte amb el joc perfecte, l'entrenador perfecte i la millor afició.
El rival, desquiciat, desesperat, apàtic, entregat, resignat. Mourinho amagat dins la seva banqueta, incapaç de reaccionar, condicionat per la premsa a jugar amb un 11 amb el que molts pensem que no hauria fet. El Madrid és víctima de les seves pròpies fantasies. La crsipació i l'esport no fan bona parella i el que han sembrat des que Cristiano i - sobretot - Mourinho han aterrat a Madrid, ho estan recollint ara en forma d'odi, sancions, multes i, en el cas del Barça, golejades.

Reacció post-derbi a Madrid: més munició pel Barça

El millor que pot passar ara és justament el que està passant: la Caverna es queixa de l'àrbitre, de l'actitud dels jugadors del Barça¿? i segueix amb la seva creuada anti-Guardiola. Com passa a alguns partits polítics després de les eleccions, l'autocrítica pràcticament no existeix. Ells són la víctima, tothom els odia... PIM PAM PUM. Des de Madrid es poden comptar amb els dits d'una mà els qui posen en qüestió el model de Florentino i les tàctiques antiesportives de Mourinho. S'han venut l'ànima i el "señorío" a Moucifer, per intentar frenar el cicle guanyador del Barça. 5 derbis seguits perdent, el 2 a 6, la 3ª Champions culé, el 5 a 0, el millor jugador del món (Messi), el futur Pilota d'or (Xavi), el Mundial amb segell blaugrana... Pel madridista ha de ser insuportable.

Barça universal

El Barça s'ha convertit en un club respectat i admirat. Alguns dels seus jugadors més importants surten aplaudits per aficions rivals molt sovint. La humilitat i esportivitat del Barça contrasta amb la prepotència, l'agressivitat i la falta d'escrúpuls del Madrid. Qualsevol espectador imparcial que es posa a veure el derbi acaba cel·lebrant els gols del Barça i sancionant les actituds violentes del Madrid.

La imatge del Madrid: el señorío perdut 

El Madrid cau malament i encara ho farà més en el futur, ja que sembla que els seus directius ja hi estàn d'acord: "No hemos fichado a Mourinho para hacer amigos" Butragueño, novembre de 2010.
Molt bé, l'han fitxat per guanyar, l'han fitxat com a anti-Guardiola, l'han fitxat perquè va ser capaç d'evitar la imatge de Puyol aixecant la Copa d'Europa al Bernabéu. Però el 5 a 0 és la primera prova empírica que s'han equivocat. En el futbol no pots viure del passat, ni de les Copes d'Europa del museu, ni de les estrelles retirades (Di Stéfano y Zidane sembla que vagin a sortir a jugar un dia d'aquests!), tampoc es pot viure de gestes del teu entrenador en el passat. La primera clatellada ja ha arribat; de ben segur que n'hi haurà d'altres...

(versión en español abriendo el post...)

lunes, 29 de noviembre de 2010

Futbol Total: Barça 5 Madrid 0

1- El model de futbol del Barça s'imposa per cinquena vegada consecutiva en el clàssic.
2- Han participat 10 jugadors de la Masia.
3- El Barça és líder.
4- Villa es reivindica davant Mourinho.
5- 16 anys després tornem a viure-ho i a disfrutar-ho: Barça 5 Madrid 0

viernes, 26 de noviembre de 2010

El Clàssic

El Barça-Madrid de dilluns ja és a tocar. Les sensacions dels dos equips són bones. Arriba el derbi en un bon moment de joc i de resultats per part dels dos equips.

A Can Barça hi ha moltes ganes de fer callar boques. Fins i tot hi ha qui alerta dels efectes negatius que poden derivar-se de tanta sobreexitació. Sabem que els jugadors del Barça es piquen amb les provocacions de Mourinho i CR9, però també sabem que un Camp Nou extramotivat pot ser perjudicial pel joc de l'equip. Mourinho també ho sap i juga amb aquest element des que es va fer càrrec del Madrid. Amb l'Inter se'n va ensortir amb aquesta mateixa estratègia.

Però el portuguès és qui realment s ela juga aquest dilluns. Des de MARCA ja li estan exigint un onze titular en concret. I tots elogis es poden convertir en crítiques en el moment que el Barça derroti als blancs. 5 derbis seguits palmant contra el Barça seria duríssim; i més després de la inversió feta, després de vendre's el señorío al diable-Mou a canvi d'algun títol...

Serà apassionant. I esperem que s'imposi de nou la filosofia de futbol del Barça.

(versión en español abriendo el post...)

miércoles, 17 de noviembre de 2010

MARCA i les pistoles, un derbi massa calent?

Des d'alguns mitjans de comunicació està sorgint la pregunta següent: "No està massa carregat l'ambient de cara al derbi?". Les provocacions de l'entrenador del Madrid, que ataca al Barça a la més mínima ocasió amb les seves insinuacions i la seva xuleria habituals, han fet que es respiri una sensació gairebé violenta en l'entorn culé.
Les declaracions del president Rossell en les que afirma que Mourinho "tindrà la rebuda que es mereix per part del Camp Nou" no són precisament pacificadores...

Un derbi especial

Hi ha un esperit de revenja  personal contra l'entrenador per les semifinals de Champions de la temporada passada en les que l'Inter de Mourinho va jugar la carta del nerviosisme amb èxit. El gol de Milito en fora de joc, l'arbitratge del portugués Bequerença pressionat des de la gespa per Figo, la provocació a Guardiola durant el partit i la cel·lebració final (amb els espersors en marxa) porten un dolorós record del somni estruncat de jugar la final de Champions al Bernabéu.
A més, un derbi és sempre un derbi. És d'aquells partits en els que no cal fer crides a l'afició perquè es tracta d'un partit marcat en el calendari cada any. Si tenim en compte que en la darrera lliga els enfrontaments directes van marcar el títol, la passió està servida.

Ansietat a la gespa

Però aquesta temporada tot s'està multiplicant i la crispació es palpa en l'entorn com mai abans. Ells estan desesperats i nosaltres hem anat acumulant provocacions, arbitratges en contra i declaracions desqualificadores amb la intenció de contestar-les totes sobre el camp. La gent vol una golejada que calli boques com la del 2 a 6 al Bernabéu i estic convençut que, tal i com està anant la prèvia, si el Barça en fa 3 anirà a pel 4t i després a pel 5è, sense pactes ni miraments. Si algú té ganes que arribi el derbi són els jugadors del Barça. Espero que no els pugui l'ansietat, però segur que tot això pesa:


Violència a la grada

Hi va haver un derbi en el qual es van perdre els papers: ampolles de vidre a la gespa, encenedors, llaunes de refresc i fins i tot un cap de porc que van convertir-se en un espectacle lamentable i van fer aturar el joc en diverses ocasions. Aleshores es va dir que això mai més havia de passar de nou. Jo sóc dels que detecta en l'ambient una violència igual o superior a la d'aquell partit. El culé està molt cremat i les constants declaracions de Mourinho en són la principal raó. Per altra banda, no ajuda que diaris com MARCA fa dies que obren la portada amb una foto dels entrenadors de Barça i Madrid amb pistoles a la mà, anunciant els dies que falten pel partit. ( I per cert, com és habitual aprofiten per "tocar" l'estrella del proper rival dels blancs).
Portada de Marca (España)
Versión es español abriendo el post...


lunes, 15 de noviembre de 2010

Adéu Señorío

Val la pena guanyar així? A l'aficionat i soci del Real Madrid li compensa ser líder a canvi de tanta tensió i odi? La situació se li està escapant de les mans a Mourinho? Havia calculat l'efecte multiplicador de la premsa madrileña? I els jugadors blancs, estan contents amb l'actitud del seu entrenador?

Recopilem una mica: dos anys en blanc, 4 derbis seguits perdent contra el Barça, el 2 a 6 al Bernabéu, la ratxa guanyadora de Guardiola amb 8 títols de 10 possibles..., no paren de sortir joies de la cantera blaugrana, Messi guanya tots els títols individuals i la selecció espanyola es torna guanyadora gràcies a l'estil blaugrana (i tots els gols del Mundial 2010 els fan jugadors del Barça!)... La veritat és que ha de ser difícil de digerir tot això... Potser sí que han enviat el señorío a prendre pel sac i només pensen en el liderat.


Però pel camí, el Madrid està sembrant vents i a Gijón van recollir la primera tempesta. I en vindran més. Un Madrid pretenciós, agressiu, provocador, irrespectuós i superb està aconseguint despertar l'odi de la resta d'aficions rivals. Fins i tot altres professionals del món del futbol comencen a sortir al pas de l'actitud de Mourinho. Quan sortirà alguna veu contrària des de dins del Madrid? I els Comités estan conformes amb aquest entorn tan tensionat... o estan massa preocupats sancionant Guardiola, Piqué i Pinto?

EN ESPAÑOL ABRIENDO EL POST...

martes, 9 de noviembre de 2010

El Barça contra tot

La diferència en la classificació actual entre Madrid i Barça és d'1 punt. Però hi ha grans diferències a tenir en compte:

Els rivals: Els contraris del Barça surten amb plantejaments ultradefensius. Ja hem vist en diverses ocasions defenses de 9 homes (5 a l'area +4 a la frontal). Els equips es motiven al 200% contra el Barça, juguen amb agressivitat i, sovint, amb violència. En canvi, contra el Madrid, ningú posa l'autocar. La majoria d'equips surten a jugar de tu a tu o, encara pitjor, deixen que els blancs els matin a contres. Els dos exemples més clars són l'Atlético de Madrid i l'Espanyol.

Els àrbitres: Molt lligat a aquest primer argument, els àrbitres són els únics que poden marcar el límit del joc dur quan es transforma en joc brut. No ensenyar groga per entrades brutals i sí per protestar, no ensenyar tarjeta per perdre temps fins al final del partit, no sancionar les entrades i les trampes i en canvi treure groga a la mínima protesta, etc. Els àrbitres s'estan convertint en els còmplices de la pokerització del futbol: tot s'hi val, el més llest guanya, el més murri, el que perd temps, el que es llança a la piscina, el que fa faltes, el que provoca al rival insultant-lo durant tot el partit, etc. Sí, tot això forma part del futbol i per això hem d'acceptar conductes antiesportives i riure les gràcies als tramposos; excepte, és clar, en el cas del Barça: el xiulet de Pinto li ha costat una sanció de 2 partits. Els àrbitres són els jutges i són imparcials inicialment, però al final els jutges es mullen i es posicionen. Si un equip respecta les normes del joc i proposa jugar i l'altre basa el seu joc en accions antiesportives, el jutge també ha d'actuar i sancionar. No tot s'hi val.

Els àrbitres(2): a part d'aquestes consideracions genèriques sobre el fet de no protegir l'esport, hi ha la històrica tendència a afavorir més al Madrid. Unes mans del Barça són vermella i penal, unes mans del Madrid són involuntàries i no passa res. Això per no parlar dels penals a favor: per lògica, l'equip que més temps juga dins l'àrea rival hauria de rebre més penals a favor... doncs no, el Madrid fa anys que guanya en aquest apartat en concret.

Els comités: Els comités de disciplina i els d'àrbitres tenen al Barça en el punt de mira, i especialment a Guardiola. La sanció al míster blaugrana per haver dit el que tothom va veure: que els àrbitres havien falsejat una acta arbitral demostren el doble raser que hi ha en aquests estaments. El Real Madrid té un aliat que treu i posa partits de sanció en funció de la samarreta de manera descarada. Encara recordo el perdó a Kameni abans d'un Espanyol-Barça "por que yo lo valgo".

La roja: El Barça està patint el Virus Fifa com cap altre equip del món. L'equip de tècnics de la selecció espanyola (tots ex-madridistes) no perdonen ni un amistós. Tots els partits, tots els minuts. Si hi ha una entrega de premis també han d'anar-hi tots i si algú es queixa, se l'acusa d'esborrar-se o directament d'antiespanyol.

El calendari: El Barça acostuma a tenir menys dies de descans entre partit i partit. El derbi es juga per defecte primer al Camp Nou i després al Bernabéu. Els horaris dels partits són lamentables (avui dimecres hi ha un Barça-Ceuta a les 22h de la nit amb 0 a 2 de l'anada!). Mourinho ha tingut tots els rivals febles al principi de la primer volta i així ha tingut temps de fer el seu equip ideal.

La premsa ultra: Altrament coneguda com a caverna mediàtica; que aquesta temporada riu les gràcies al provocador Mourinho i tracta de desestabilitzar Guardiola i el Barça. M'imagino que si Pep hagués fet un 10% del que ha fet Mou estarien demanant el seu cap. El portugés no ha deixat d'encarar-se amb jugadors rivals, provocar aficions contràries, fer declaracions incendiàries en rodes de premsa, disparar contra els seus propis jugadors, fer insinuacions dirigides al Barça, etc.

Les eleccions: Posar les eleccions al Parlament el mateix cap de setmana que el Barça-Madrid és tal disbarat que ja sé a qui no votaré aquest cop. Si els polítics estan tan preocupats per l'abstenció i la desafecció política que ho demostrin fent l'exercici del dret a vot més senzill i, sobretot, més atractiu. Aquest no és un blog polític, però com que als futboleros ens agrada fer porres, us dic que la meva: trompada del PSC i del tripartit = canvi de cicle.

Per tant, aquesta Lliga serà molt difícil de guanyar. A part de tot l'esmentat anteriorment, cal reconèixer la milloria del nostre rival. Potser el Madrid de Pellegrini va sumar molts punts, però una vegada més ho atribueixo al demèrit dels rivals més que al bon joc dels blancs. En canvi, aquest any, el Madrid té un 11, té una frescor, una idea de com jugar i una empenta diferents. Juga millor i manté les xifres de récord. Serà una Lliga apassionant...


domingo, 7 de noviembre de 2010

Madrid Vs Atlético: 1 a la quiniela des de 1999

Hi ha certs equips que, acabin amb 11 o 10 jugadors sobre el camp, sembla que tinguin la missió d'entregar els partits al Real Madrid. Quan toqui, ja parlarem de l'Espanyol, però avui és el dia del derbi. La victòria de l'Atlético es paga a 8 euros per euro apostat... per què serà? Doncs perquè és altament improbable i la història així ho demostra. Guardiola va estar encertadíssim en la roda de premsa després del violentíssim Atlético-Barça amb l'entrada d'UjfalusiMessi com a gran final de festa: si l'Atlético sempre jugués amb aquestes ganes i amb  aquesta intensitat contra altres rivals, no haurien passat 11 anys sense puntuar en el derbi madrileny.

Entrada Ujfalusi a Messi

Mentrestant, el Barça segueix amb un calendari molt més complicat. Quina casualitat que Mourinho tingui tots els rivals més durs cap al final del calendari, oi? Així, l'equip ja estarà fet (si és que no ho està ja ara). I una altra dada per pensar: algú sap la última vegada que el Barça-Madrid va jugar-se a la segona volta? En fi, que si algú no pot queixar-se dels rivals, del calendari, ni dels àrbitres és justament l'entrenador portuguès.


martes, 2 de noviembre de 2010

Nou parany amb complicitat arbitral

El partit contra el Copenhague ha estat degudament escalfat per l'entrenador danès. Tot va començar amb la famosa jugada de Pinto i el xiulet trapella i ha acabat amb els entrenadors dient-se de tot al finalitzar el partit.
Solbakken ha preparat un partit agressiu, ratllant la violència i ha comptat amb la complicitat d'un àrbitre covard. És una nova mala notícia pel Barça i pel futur del futbol que els àrbitres no siguin prou valents com per aturar el joc brut sense contemplacions.

Les patades fan més mal que un xiulet desafortunat. La diferència és que Pinto ha estat sancionat amb 2 partits per la UEFA, mentre el Copenhague ha aconseguit 1 punt i només s'han endut una groga (per perdre temps).

El Barça s'ha anat esborrant i s'ha perdut en el partit gris que ha plantejat el Copenhague. Cal treballar aquest tipus de plantejaments perquè no serà l'últim rival que surt a jugar així... especialment si els àrbitres ho permeten.

domingo, 31 de octubre de 2010

El Barça es va entonant

El Barça va tornar a ser la màquina de jugar a futbol que tots volem. El partidàs contra el Sevilla (5-0) va servir per acabar amb molts dubtes i per tancar algunes boques.

  • Messi vs CR9: Es nota que l'argentí està picat amb CR9 i accepta el repte de superar-lo al portuguès i superar-se a ell mateix. Cada demostració del madridista té la seva resposta del "10" argentí. Aquest duel promet ser apassionant.
  • Villa ja fa gols: I de 2 en 2. Mourinho va parlar més del compte criticant la manca d'encert del davanter i aquest va respondre sobre el camp... a l'estil Barça.
  • Xavi: El cervell de l'equip sembla recuperat. Amb el partit ja sentenciat, Guardiola va poder reservar-lo uns minuts. Tant ell com altres titulars van sortir especialment bé després de descansar al partit de Copa.
  • El joc: Després d'un inici dubitatiu, el Barça va tornar a demostrar que és el millor equip de futbol del món. Sense tantes floritures en atac i amb una defensa molt seriosa, per fi es va aconseguir "matar" un partit i transformar el domini de la possessió en gols.

Que la Lliga ja és cosa de dos no sorpren i molts ja comencen a pensar en el derbi. Amb la classificació per la següent fase de Champions a punt d'enllestir, l'entrenador haurà d'esforçar-se en allò d'anar "partit a partit". Mentrestant, des de Madrid, seguiran llançant provocacions a través de la premsa. Que vagin parlant que ja sabem que a aquesta plantilla li va la marxa i acostuma a contestar sobre la gespa.


miércoles, 27 de octubre de 2010

Dos hombres y un estilo

Aquest any, ni Barça ni Madrid regalaran res. La Copa és un títol que fa molta mandra a l'inici de la competició i molta il·lusió quan arribes a la final i la guanyes. A més, és un dels cromos que necessites si vols fer el triplet.

Perquè una plantilla acostumada a grans fites es motivi anant a jugar al camp d'un equip de 2ªB hi ha diverses opcions. Mourinho va escollir treure el fuet i amenaçar als seus jugadors. Va posar molts dels titulars i no va mostrar clemència en els canvis durant el partit.

L'altre estil, el de Guardiola, tampoc ens va sorprendre: donar importància a la competició, valorar el rival, destacar la dificultat del partit, del desplaçament, mantenir la tensió, etc. A més, va donar la oportunitat als jugadors del "B" i va reservar tants jugadors del primer equip com va poder.

Els resultats respectius (0 a 0 del Madrid) i (0 a 2 del Barça), permetran veure la repetició de la jugada al partit de tornada: a la capital no reservaran tant i la tensió serà enorme, mentre a Barcelona viurem un partit de tornada plàcid amb una nova oportunitat pels més joves.


sábado, 23 de octubre de 2010

N'estic fart

Estic cansat de les tonteries, les exigències, la falta de respecte i les polèmiques constants per culpa de la selecció espanyola de futbol. Estic fart del lamentable calendari de partits de seleccions, del Virus FIFA, dels amistosos a l'altra punta del món, dels doctors descreguts i la premsa ultra.
Ja n'hi ha prou de tonteries. A continuació algunes de les polèmiques:

Els mitjons de Xavi: Segons alguns periodistes el jugador de Terrassa es dedicava a doblegar-los de tal manera que no es veiés la bandera d'Espanya. Ridícul, però se'n va parlar molt

L'Estil Barça: Quan Espanya va perdre contra Suïssa en la fase de grups del Mundial 2010 de seguida van sortir els crítics amb l'estil made in Barça. Després van haver de menjar-se les seves paraules: El joc del Barça es va imposar a la "roja" i, a sobre, TOTS els gols de la selecció durant el Mundial van ser obra dels jugadors culés.

Les lesions: Cada vegada que un jugador del Barça es perd una convocatòria per lesió està obligat a fer el desplaçament fins el lloc de concentració perquè es dubta de la seva professionalitat. A vegades se'ls ha fet jugar igualment, com fa poc Puyol, que es va acabar de trencar.

Els amistosos: En una paraula: Mèxic. No cal parlar-ne més...

Els insults: Sergio Ramos va demostrar la seva educació i la seva poca tolerància al faltar el respecte a un periodista que va fer una pregunta a Piqué en català.

Més insults: El president de la Federació Asturiana de Futbol amb les seves greus declaracions, dient que Guardiola és estranger per ser català.

Si així és com agraeixen als jugadors del Barça i als jugadors catalans que la selecció hagi passat de ser perdedora i casposa a guanyadora i igualment casposa és per ficar-los l'Eurocopa i la Copa del Món per on els hi càpiga.

miércoles, 20 de octubre de 2010

Narcís jugaria als Harlem Globetrotters

Diu la mitologia que Narcís estava enamorat de la seva bellesa i que això va costar-li la vida. En veure el seu reflex a l'aigua, s'hi va tirar i va ofegar-se.

El Barça s'agrada tant que està a punt de tornar a morir d'èxit com fa tres temporades: passades de taló, parets impossibles, atacs de fantasia, regats en zones perilloses del camp... en definitiva, sobreconfiança per saber-se superiors al rival.

Ahir contra el dèbil Copenhague, després que l'equip va estar jugant amb foc per enèsima vegada, van estar a punt de volar 2 punts. És preocupant el joc, però també la reacció de Guardiola dient simplement que "la pilota ja entrarà". M'imagino que aquest és el discurs de portes cap a fora i que als jugadors els està intentant posar al seu lloc. Prefereixo pensar que es tracta d'una manera de treure pressió als jugadors; especialment a Villa, negat en tot el que intenta.

Ja vaig parlar a principi de temporada de l'autocomplaença. Ahir encara ho vaig tenir més clar: ni problemes físics, ni lesions, ni ansietat. El problema és que sembla que vulguin entrar a la porteria amb la pilota (per cert, ahir Messi ho va fer però la jugada estava anulada per fora de joc).

Sí, estic preocupat. I si Guardiola no, encara n'estic més...

Foto:Harlem Globetrotters (dribleo.com)

lunes, 18 de octubre de 2010

Rossell vs Laporta (II)

En l'anterior post criticava la postura de Rossell, acusant-lo de voler amagar-se darrera valors tant lloables com la transparència, la honestedat i la sinceritat. Doncs bé, el nou president després de l'Assamblea de Compromisaris més tensa que es recorda, demana 3 minuts de reflexió a tota la sala. La decisió que s'ha d'adoptar és la més important que s'ha votat fins ara a la hsitòria del Futbol Club Barcelona: portar l'ex-president Laporta al jutge o no. Tres minuts després, Sandro vota en blanc. Bravo campeón.
I ara comença un nou capítol del presidenciable a la Generalitat, que una vegada més, prefereix no fer cas al que els socis diuen i es defensa queixant-se de la representativitat de la votació, del tipus de majoria, etc...

Un cop el soci ha parlat i ha dit que no està d'acord amb que el president malgasti els seus diners, cal assumir-ho, senyor Laporta. Mirar cap a una altra banda li va valer quan hi va haver la moció de censura; temps després els socis van deixar clar que desaprobaven encara més majoritàriament les seves actituds polèmiques i poc dignes d'un club com el Barça.
Ningú nega els èxits esportius aconseguits durant el mandat de Laporta però les seves aparicions públiques, les seves declaracions, les seves sortides de to no diuen molt al seu favor. Els títols no donen la impunitat per malgastar els diners dels socis i sòcies del Barça. Accepti-ho o encara quedarà pitjor (i no dic en les eleccions sino com a ser humà).

Foto: Intereconomía (directament des de la Caverna al blog)

viernes, 15 de octubre de 2010

Rosell vs Laporta

Avui es el dia de la auditoria. Avui s'aixequen per fi les alfombres. Els culés el que volen és guanyar al València aquest cap de setmana al Camp Nou, perquè surti el que surti a la llum, res no canviarà.
Els laportistes diran que aquesta auditoria no té credibilitat i que ells tenen els comptes ben tancats, que són la millor junta de la història en tots els sentits i que n'aprenguin...
En canvi, la nova junta presentarà uns resultats deficitaris i denunciarà algunes operacions poc netes. Com deia, res de nou.

No fa falta ser un expert per adonar-se que les operacions de Keirrisson i Henrique són injustificables des d'un punt de vista esportiu i econòmic (pel club, clar). No cal ser molt llest per saber que es parlarà d'Uzbekistán, de despeses (g)astronòmiques i altres temes que ja han sortit a la llum anteriorment. Si la nova junta no guarda un as a la màniga, l'auditoria pot acabar sent finsi tot avorrida.
Que consti que no em semblen bé totes aquestes operacions poc clares, però Rosell té un problema greu: quedar com un ressentit. Porta tant de temps pregonant la gran desenmascarada, que ara difícilment pot fer-se enrere. De moment, està complint amb algunes de les polèmiques promeses electorals com per exemple retirar a Cruyff el càrrec de President Honorífic o limitar l'accés a ser soci a familiars de socis. L'aixecada d'alfombres és una altra de les promeses de Rosell. Però és molt difícil, coneixent els protagonistes de la història, empassar-se que això és només un exercici d'honestedat i transparència. Hi ha una sensació de "vendetta" en cada un dels gestos i cada una de les decisions de la nova junta. I això els pot anar en contra.
El que els culés volem és que segueixin els èxits en el terreny esportiu i que el president no faci sortides de to. Cal treballar per un futur millor. Demostrar com de malament ho han fet els altres no et fa més bò a tu. Si fos Rossell em centraria en qüestions més urgents, com ara la renovació de Guardiola.

Foto: elentorno.com


jueves, 14 de octubre de 2010

Mourinhodependencia

El Madrid visita el Màlaga, encara que per les portades semblaria que el seu pròxim rival és l'Athletic. Ja se sap: rival que s'aproxima, premsa que tracta d'enrarir l'ambient... Però aquesta temporada ni tan sols no necessiten aquest vell artifici. En tenen prou amb la coneguda "clàusula de la por" que no permet jugar als indesitjats pel club blanc i, com a novetat, amb la supervedette Mourinho. El portuguès acapara tant l'atenció que no deixa espai per a gairebé res més. És una fórmula que li ha valgut fins ara, però que en la Lliga Espanyola pot tenir alguns efectes que no ha calculat. Mourinho és la Belén Esteban del futbol. Sí, perquè és pesat però la gent sempre en vol més. És previsible però enganxa. És mal educat però té carisma. És repetitiu però un filó per als periodistes: dóna espectacle, bons titulars i portades. Cada un s'ha convertit en indispensable en el seu sector.
 
 
Al Barça encara s'està digerint la presència de Mou a la Lliga. Ha arribat com un remolí i està costant molt adoptar la que seria l'actitud ideal: deixar que munti els seus xous i mantenir-se al marge. A molts se'ls està inflant la llengua (i altres coses) amb les constants provocacions del portuguès. El mateix Guardiola sembla més nerviós aquesta temporada. Encara que això també pot ser a causa del pobre inici del Barça a casa. Aquest cap de setmana toca rebre el líder, un sorprenent València que no està notant la marxa de jugadors importants aquesta temporada.



com deien els Queen: Show must go on...

Foto Mou: Sportmediaset


viernes, 8 de octubre de 2010

Culés al límite

Si nos han sorprendido las declaraciones del padre de Xavi es por su contundencia, pero a nadie le pilla por sorpresa que los mundialistas están al límite de sus fuerzas. No sé si estas declaraciones salen ahora para justificar la ausencia del mejor centrocampista del momento en el próximo partido de la selección española y dejar claro que el jugador no se está borrando. No lo creo.
Más bien le doy toda la credibilidad del mundo al padre de Xavi cuando dice que su descanso es el resultado de una inexistente preparación física. Post-Mundial y pre-temporada se solaparon en el impresentable bolo mejicano y el Barça lo está pagando caro.
Hoy en "Marca", el seleccionador Del Bosque dice lo siguiente: "La preparación la adquieren por el propio campeonato y no por el entrenamiento". Chapeau al señor Krusty, una nueva payasada que no hace ni pizca de gracia a los culés.
Foto Xavi: Pep Morata (MD)

martes, 5 de octubre de 2010

Autocomplacencia

Se queja Pep de que el equipo se gusta demasiado. Paredes en medio metro, tacones, chuts de rosca buscando la escuadra, dribblings imposibles, etc. Hay que "matar" el partido y dejar para más tarde el jogo-bonito. Este equipo es tocador, busca el juego vistoso , pero hasta ahora, también era un equipo ganador, ambicioso y humilde. Si se pierden estos valores, ya sabemos lo que se nos viene encima.
Había una vez un equipo con Deco, Eto'o, Messi, Henry, Ronaldinho, Xavi, Iniesta, Puyol, Valdés... que no ganó nada y quedó a 18 puntos del Real Madrid. De esto no hace tanto, y preferimos culpar al césped, al Mundial, a la mala suerte, a la ansiedad y a cualquier otra cosa que nos lleve lejos de esta palabra: autocomplacencia.
Es hora de ser valientes y afrontarlo. Guardiola ha dado el primer paso: "No podemos adornarnos tanto".
Todo el mundo reconoce la superioridad del Barça, quedó claro el año del triplete, se consolidó unos meses más tarde consiguiendo el 6 de 6 y todavía fue más lejos al ganar la Liga de los 99 puntos. El Mundial coronó a 8 jugadores del Barça y, por encima de todo, ha triunfado la manera de hacer futbol Made in La Masia, con el copyright de Cruyff. Todo son alabanzas y ellos son los primeros en saberse los mejores. Cómo gestionar esto es el principal problema de Guardiola. Sin ir más lejos, esta semana han recibido premios Villa, Messi, Valdés, Xavi y el propio Pep (aunque este último no fue a recogerlo). Frank Rijkaard no supo lidiar con ello y se le fue de las manos una plantilla con un gran potencial. Esperemos que Guardiola sepa mantener la tensión y que este equipo siga fiel a sus ganas de ganar.
Es probable que en próximos encuentros se logre la ansiada goleada y acaben entrando las ocasiones que hasta hoy no se han transformado en gol. Habrá que estar atentos a cómo encaja la plantilla eso y si vuelven a dejarse ir o no. Hasta hoy, el Barça podía estar ganando 3 a 0 a los 25 minutos del partido y no aflojaba hasta el minuto 80 y empezaban el partido siguiente con más hambre si cabe... Este es el camino, lo sabemos todos porqué ya lo hemos hecho antes... no nos vayamos a desviar.

Nuevo blog

Hola a todo el mundo y bienvenidos al mi nuevo blog. Tras casi 3 años publicando en el apartado de blogs de El Mundo Deportivo, abro este espacio. Esperemos que con esto terminen los problemas informáticos y las pérdidas de información... Lástima, el post 400 nunca llegó.
Como novedad, vuelvo al castellano, ya que muchos seguidores culés (y no culés) me han hecho saber que así lo prefieren.
Empieza una nueva era...

BARCELONAUTA
Locations of visitors to this page